Sobre les explicacions que la humanitat ha donat i dona sobre els fenòmens naturals.
Avui sembla que el cel, la terra i el mar ens permeten gaudir dels tres elements al mateix temps i nosaltres hem decidit recuperar la mirada amorosa cap al planeta. I trobem al folklorista compilador Joan Amades que ja va dedicar temps a aquest tipus de mirades. Gaudiu d’una lectura triant el vostre escenari natural.
PER QUÈ L’AIGUA DEL MAR ÉS SALADA?
(versió de Joan Amades al llibre “Les millors rondalles populars”)
Heus ací que una vegada hi havia dos germans, un de ric i molt avar i un altre de molt pobre, però generós i caritatiu. Moltes vegades el pobre havia d’anar a demanar ajut al ric, però aquest sempre se’l treia del davant amb males maneres, i mai per mai no el va voler ajudar ni afavorir en res. Un dia que estava desesperat perquè feia més de vuit dies que no havia menjat res, el pobre va trucar a la porta del ric, aquest se’l va treure del davant amb més mals tractes que mai, i li va dir que si tenia gana anés a menjar palets. El pobre, desesperat, per tal d’acabar amb la seva desventura decidí tirar-se al mar. I se’n va anar al cim d’unes roques de la platja disposat a llançar-se des d’allà dalt per estar més segur d’ofegar-se. Però heus ací que, quan s’hi anava a tirar, se li va presentar una velleta que el va deturar i li va dir:
– Què vas a fer, desventurat? ¿ No veus que et vas a matar?
– Precisament això és el que jo voldria. Estic desesperat i només la mort pot treure’m de la penúria que m’aclapara.
– No et desanimis, que tot en el món té remei. Mira, jo et protegiré. Et donaré un molinet que no caldrà més que li diguis: “Molinet, mol.” I et donarà tot allò que tu amb el pensament hagis desitjat. Quan n’estiguis satisfet no et caldrà més que dir-li: “Molinet, para de moldre.”
I dit això, la velleta es va treure un molinet de sota les faldilles, el va lliurar al pobre home i va desaparèixer.
El bon home va pensar: “M’agradaria viure en una casa ben parada i espaiosa, ben moblada, amb un hort ben ple d’arbres fruiters, que fos ben còmoda i fes de bon estar.” I així que hagué pensat això va dir:
– Molinet, mol.
I al moment va tenir al seu davant una casa on no hi havia més que mirar. Hi va entrar, la va trobar plena de bons menjars i de bons vestits. Es va poder vestir com una persona rica i va poder treure el ventre de pena. Tothom del poble no se sabia explicar aquella prosperitat tan sobtada, i cada u hi deia la seva. El qui més intrigat estava era el seu germà, que aviat va sentir-se rosegat pel corc de l’enveja. El va anar a veure i li va preguntar com s’ho havia fet per prosperar tant en tan poc temps. I el bon germà li ho va explicar. L’envejós de seguida va veure que si li deixava aquell molí podia multiplicar les riqueses que tenia i l’hi va manllevar. El germà bo no va refusar deixar-li. I li anava a explicar com s’ho havia de fer per fer-lo anar, però així que li va haver dit com l’havia de fer funcionar, l’envejós germà ric va sentir tanta ànsia per servir-se’n que no va voler saber res més i se’n va anar cap a casa seva.
Pensant, pensant què podia fer al molinet es va dir: “Calla, aquest any que la collita ha estat dolenta, la palla anirà cara, doncs que em molgui palla.” I al punt va dir:
– Molinet, mol.
De seguida va començar a sortir palla i més palla, vinga palla encara més, i més encara; aviat tota la casa estava plena de palla a curull. Ell bé el volia fer parar i no es cansava de dir-li:
– Detura’t, molinet, no molguis més palla; para, para, prou palla, prou palla, no en facis més.
El molinet no es deturava, i ben aviat tanta palla va arribar fins envair la llar de foc, i en acostar-se les flames es va encendre la palla, i en poca estona es va calar foc a la casa i va quedar tota cremada i feta un munt de desferres. Tot es cremà menys el molinet. Desconsolat en veure’s arruïnat el mal germà va tornar el molinet, però el seu germà, que malgrat tot l’estimava, perquè era molt bo, va fer tornar al molinet la casa tal com la tenia abans de cremar-se-li. D’aquella feta els dos germans sempre més van tractar-se amb el gran afecte que pertoca a aquest parentiu.
La fama del molinet va córrer per tot el poble, i un capità de vaixell que havia fet un viatge, va anar-lo a manllevar per tal d’ensenyar un molinet tan prodigiós a les gents de les terres on anava a cercar sal. El bon germà no va tenir inconvenient a deixar-li. I Heus ací que mentre anaven per mar un mariner va dir al capità:
– Nostramo, em sembla que ens podríem estalviar de fer el viatge. Diguem al molinet que ens molgui sal i ens estalviarem d’haver-la d’anar a cercar.
– Trobo que tens molta raó.
I el capità agafa el molinet i li diu:
– Molinet, mol.
Al punt comença a moldre sal i més sal i més sal, vinga a omplir-se el vaixell, i sal i més sal, i encara més i més encara . Fins que tanta en va moldre, que va omplir tot el vaixell, que va arribar a pesar tant, que com que no el van saber deturar perquè no molgués, el vaixell es va enfonsar, i la sal i la gent se’n van anar a fons amb el molinet, que encara segueix molent i deurà moldre fins que el dia menys pensat un pescador el pesqui i li sàpiga dir:
– Molinet, para de moldre.
I és d’aquesta feta que l’aigua de mar és tan salada, de tanta sal com mol el molinet, puix que abans era dolça com tota l’altra aigua.
I el qui no vulgui creure
aquesta rondalla vera,
que el seu cap
se li torni cera.
