GRUP SOCIAL DE CURA
Confinament. Estem immersos en dies complexos. Informacions plurimediàtiques i veritats polièdriques, confinaments poliformes i la por inoculada que se’ns acaba ficant ben bé en dins sense filtres. Fins avui hem tingut dies per reaccionar de maneres diverses, sovint pretenent acomodar-nos a la incertesa manifesta, atenent a les persones properes afectades en la seva salut, buscant i generant recursos per ”mantenir la normalitat”. Hem procurat no fer-nos opinions parcials en compartir mirades i intentem que aquesta estada domiciliaria prolongada no esdevingui una presó perquè dins nostre atresorem una caixa d’eines sense descobrir, tot i que sovint ens puguem sentir empresonades pell endins i ens superem per desplegar-nos pell enfora.
Comunicació. La millor manera que coneixem de transcendir aquests límits són els espais grupals. Aprofitant els recursos tecnològics que tenim actualment a disposició us volem convidar al què hem anomenat Grup Social de Cura. En la línia dels grups grupanalítics mitjans i grans, anirem construint l’experiència de diàleg obert de manera col·laborativa i oferirem diverses pràctiques que puguin ser adients pel treball individual o grupal. La principal pràctica serà el diàleg col·laboratiu juntament amb el recurs de l’equip reflexiu. Aquesta pràctica col·laborativa serà el motor clau del clima d’aquest grup.
Sabem del poder transformador del grup. Sabem que és en el diàleg, col·laborant junts en el fluir de la conversa on es creen noves històries de recursos per la vida. Optem per un treball grupal que esdevingui una pràctica social i més enllà del grup. Com a terapeutes utilitzarem eminentment una actitud col·laborativa, i des d’aquesta perspectiva de vida i estructura relacional afavorirem que puguem crear totes juntes una ètica igualitària, com volem que sigui la nostra experiència individual i procés grupal.
La consigna clau serà “volem construir un bosc, atenent a cada arbre.” És important que com a participant un es senti lliure i alhora responsable de voler participar, dialogar i col·laborar, cadascú té el seu espai, veu, relació, temps i ritme. Com a terapeutes disposem de diversos recursos, experiència i volem ser una base segura perquè pugueu experimentar la vostra cura, i sabem que els/les participants tenen també molts recursos i una gran potencialitat a oferir.
Dijous matí, d’11:00 a 12:30 (inici el 2 d’abril)
Dimarts tarda, de 18:00 a 19:30 (inici el 7 d’abril)
Aquest grup virtual estarà actiu fins que les autoritats determinin els canvis oportuns per reprendre les activitats presencials al BES.
Aforament limitat. Cal consultar el Facebook i l’Instagram del BES on cada dia de realització del Grup Social de Cura es publicarà l’enllaç per poder accedir-hi a través de l’ordinador o a travès del telèfon.
Si teniu dificultats tècniques podeu trucar-nos al 619543276 i preguntar al Xavier Gimeno que és una de les persones de l’Equip BES que facilitarà aquest grup virtual.
Amb la col·laboració de
Les cavernes del confinament
En aquest recull fem memòria dels textos i músiques que han estructurat cada sessió, per ordre cronològic.
Les cavernes del confinament rep el nom per inspiració de la pel·lícula “El club dels poetes morts” (Dead Poets Society) recordant la cova, prosceni i refugi alhora, on els joves alumnes d’una escola conservadora recitaven d’amagat els seus poemes.
Presencia temporal a les xarxes. Temps al temps. Bodil Jönsson, professora de física a Suècia.
Totes les persones tenen les seves xarxes. Un bebè troba una reduïda comunitat en la seva infància personal. El rodegen poques persones. El que més influeix en la seva personalitat és com aquestes persones viuen en la seva quotidianitat, com es tracten unes a les altres, com tracten i solucionen els problemes de cada dia.
Al llarg d’alguns anys es troba amb la seva infància cultural a l’escola bressol, el col·legi, el centre d’esplai, etc. Les xarxes s’amplien i l’espai per als assumptes personals es fa relativament més petit. L’exigència més important per als adults que rodegen a l’infant és que sàpiguen connectar amb la infància personal del petit, de la petita. Si no, tot es torna indiferent, pura façana. El pitjor que pot passar és que l’infant se senti tan marginat, tant anònim que percebi els altres com a substituïbles. O fins i tot que sentí que ell mateix és substituïble. És cert que no passa res si les educadores de l’escola bressol van i venen, però el cercle de persones que rodeja l’infant no pot desaparèixer en qualsevol moment. Al menys algun adult té que estar present tot el temps. Es necessita la presencia temporal i espacial d’altres persones.
Sense uns punts estables, els infants poden perdre l’orientació. Si un es forma en la ferma idea de que la gent és substituïble, llavors no té tanta importància disparar contra algú anònim. L’individu ha perdut el seu rostre. Malgrat això, si un és reconeix a si mateix i el seu proïsme com a persones úniques, llavors la llei de la substituïbilitat no serveix. En el seu lloc, es materialitza una identitat personal en un espai personal, en un temps personal i amb la possibilitat de crear una xarxa personal al costat d’altres individus.
Nuestra Cultura. La vida perenne. José Luis Sampedro, professor d’economia i escriptor (1917-2013).
… hay culturas que tratan de iluminar, de profundizar dentro de uno mismo.
… escuchar al maestro, guardar silencio, meditar, esperar a ver qué ocurre. Otras culturas viven hacia fuera, más pendientes de los resultados que del proceso de aprendizaje. Una vela, un quinqué dan luz, iluminan, permiten ver; en cambio, unos focos deslumbran, ciegan, dificultan la visión. El maestro está para ayudar a ver, no para deslumbrar a su discípulos…
El món en un segon. Isabel Minhos i Bernardo Carvalho. Editorial Intermón Oxfam. 2010
Cada vegada que un segon travessa del món (sempre corrents, sempre de pressa) passen milions de coses; aquí, allà, per tot arreu… Quan llegeixes
aquest text, el món no s’atura…
… Una tempesta atrapa un vaixell a la mar bàltica.
… Un ascensor s’atura entre dos pisos en un gratacels de Nova York.
… Algú toca el clàxon en una ciutat de Mèxic.
… Un volcà entra en erupció a l’altra banda del planeta.
… Una dona molt, molt gran tanca els ulls per a dormir.
… Un nen manté l’equilibri a la bicicleta per primer cop (caurà el pròxim segon?).
… Un paquet arriba al seu destí.
… Un home s’acomiada del seu bigoti a la barberia de la cantonada.
… Una pilota va de dret prenent a una finestra.
… Una casa s’esfondra (en menys d’un segon).
… Una nena accelera el pas camí de l’escola.
… Un home s’asseu a descansar (només un segon, pensa).
… Un ganxo de boxa surt disparat de les mans d’algú.
… Una taronja d’un hort portuguès cau de madura com està.
… El temps sembla que s’atura en un llogarret del Marroc.
… Els gossos (només els gossos) senten una lleugera tremolor del terra en una ciutat de Veneçuela.
… Després de molts dies, el vent comença a bufar a alta mar.
… Una dona deixa caure una cosa molt important.
… Un lladre obre una porta (pot ser és la de casa seva, no se sap).
… Un rellotge s’atura el segon 59 del minut 32 de la 7a hora del dia.
… Una onada arribar a la platja.
…I un text arriba a la fi.
Otredad. Del poemari “Otredad” (2011). Claribel Alegría, poetessa (Esteli, Nicaragua, 1924).
Me gustan los espejos
porque observo
a la otra
que se quita la máscara y me reta.
VII. Historias que acaban aquí (2011). Elena Almirall (Barcelona, 1967)
Aunque allí donde se encontraba, sentada en silencio, parecía estar tranquila, no lo estaba en absoluto. Adentro las tempestades, los huracanes, las grandes tormentas de rayos y truenos. En ocasiones, los vientos muy fuertes que llegaban incluso a arrastrarla sin piedad hacia las costas de riscos rocosos y afilados. Y la estrellaban, sin remedio, contra las duras aristas que laceraban su espíritu, dejando estigmas indelebles. Otras veces, en cambio, se le permitían dulces amaneceres, de cantos y miradas suaves que la llevaban a “bahías nunca vistas”, en las que comprar “hermosas mercancías, madreperla y coral, ámbar y ébano”. De un instante a otro. De un pensamiento otro. Pero, allí dónde se encontraba, sentada en silencio, parecía estar tranquila.
Joc de paraules: Habituar-se Habitar-se Evitar-se Levitar-se
Aquí (2009) Wislawa Szymborska, poeta polonesa (1923-2012) guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1996.
No sé cómo en otras partes
pero aquí en la Tierra hay bastante de todo.
Aquí se fabrican sillas y tristezas,
tijeras, violines, ternura, transistores,
diques, bromas, tazas.
Puede que en otro sitio haya más de todo,
pero por algún motivo no hay pinturas,
cinescopios, empanadillas, pañuelos para las lágrimas.
Aquí hay un sinfín de lugares con sus alrededores.
Algunos te pueden gustar especialmente,
puedes llamarlos a tu manera,
y librarlos del mal.
Puede que en otro sitio haya lugares así,
aunque nadie los encuentra bonitos.
Quizá como en ningún sitio, o en pocos sitios,
aquí tengas un torso separado
y con él los instrumentos necesarios
para añadir los propios a los niños de otros.
Y además brazos, piernas y una cabeza sorprendida.
La ignorancia tiene aquí mucho trabajo,
todo el tiempo cuenta, compara, mide,
saca de ello conclusiones y raíces cuadradas.
Ya, ya sé lo que estás pensando.
Aquí no hay nada duradero,
porque desde siempre hasta siempre está en manos de los elementos.
Pero date cuenta: los elementos se cansan rápidos
y a veces tienen que descansar mucho
hasta la próxima vez.
Y sé qué más estás pensando.
Guerras, guerras, guerras.
Pero incluso entre las guerras a veces hay pausas.
Firmes – la gente es mala.
Descansen – la gente es buena.
A la voz de firmes se produce devastación.
A la voz de descansen se construyen casas sin descanso
y rápidamente se habitan.
La vida en la tierra sale bastante barata.
Por los sueños, por ejemplo, no se paga ni un céntimo.
Por las ilusiones, sólo cuando se pierden.
Por poseer un cuerpo, se paga con el cuerpo.
Y por si eso fuera poco,
giras sin billete en un carrusel de planetas
y junto a éste, de gorra, en un torbellino de galaxias,
en unos tiempos tan vertiginosos
que nada aquí en la Tierra llega ni siquiera a moverse.
Porque mira bien:
la mesa está donde estaba,
en la mesa una carta, colocada como estaba,
a través de la ventana un soplo solamente de aire,
y en las paredes ninguna terrorífica fisura
por la que el viento se te lleve a ninguna parte.
Secreto (1979) José Agustín Goytisolo, poeta català en llengua castellana (1928-1999)
Antes yo no sabía
por qué debemos todos
-día tras día-
seguir siempre adelante
hasta como se dice
que el cuerpo aguante.
Ahora lo sé.
Si te vienes conmigo
te lo diré.
ABC. El alfabeto del Museo de Bilbao. Document-guia de l’exposició del Museo de Bellas de Bilbao. Kirmen Uribe, comisari de l’exposició i escriptor (1970).
SUEÑO “Chuang Tzu soñó que era una mariposa. Al despertar, no sabía si era un nombre que había soñado ser una mariposa, o una mariposa que ahora soñaba ser un nombre”.
Poemes fets per les persones assistents:
A
Serenor pel discerniment
per poder actuar d’acord als meus somnis.
Serenor per donar permís a la fantasia
i gaudir de la incertesa.
B
Respiro el somni
d’un estiu seré
entre el ser i no ser
C
Desemparats i en la ignorància.
No sent.
Només sentit soroll.
Sense permís.
Sense claredat.
Vull ser serenor.
Vull somniar abrics.
Arriscar en la clandestinitat.
Admirar i tornar a passar els records
pel cor i pel donar.
D
Quan el “capullo” arrisca
neix de la metamorfosi
llei clandestina
E
Admiro la incertesa,
desobeeixo les lleis, em permeto ser papallona
i observar la ignorància amb perspectiva.
F
Arriscar,
discernir el puny de l’abric.
Admirar la serenor del no-ser.
donar-me permís per desemparar la llei de la ignorància.
i actuar.
G
Què és el què està clar?
El meu puny.
Respirar.
Jo sóc.
Sóc les meves lleis.
L’abric que comparteixo
i que em poso i trec
amb més o menys
DESOBEDIÈNCIA.
H
La papallona,
a l’abric del capoll fa realitat el somni
del cuc clandestí.
Teatre i cinema per veure la por en escena o a la pantalla:
El principi d’Arquímedes (teatre): https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Principi_d%27Arquimedes
El virus de la por (cinema): https://www.ccma.cat/tv3/pellicules/el-virus-de-la-por-de-ventura-pons/noticia/2855541/
Josep Maria Esquirol, La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat. Quaderns crema, assaig, 2015.
La casa és la concavitat de l’aixopluc, de la mateixa manera que el bol fet amb les mans ho és del do. El teulat de la casa s’assembla a la figura de les mans juntes mirant avall; els palmells en constituirien el sostre. El bol es fa amb les mans juntes mirant amunt. Amb el bol es dóna i s’ofereix. Amb el teulat es guarda i s’empara. L’aixopluc porta cap al do. Es dóna a casa i se surt de casa per donar. És efectivament la casa allò que acompanya (com a condició o com a intenció) el do, abans de qualsevol intercanvi.
El jugador de ajedrez. Del llibre “Relatos absurdos” de Fernando Trías de Bes. Editorial Urano. 2006
Érase una vez un jugador de ajedrez que tenía la asombrosa cualidad de conocer el siguiente movimiento de su adversario antes de que éste lo efectuase, lo que no le sirvió de gran cosa pues, pasa eso, él tenía que mover su ficha.
El taulell d’escacs d’avui:
I el veiem així: obertura, curt circuit, col·lectivitat, tendresa, curiós, divertit, atent, setciències, atenció, mirada, serenor, vida, som-hi, aquí, connectada, somrient, a gust, atent, curiós, a l’espera, escoltar, pensar, parlar, connectar, descobrir, entendre, caram, escolto, sorpresa.
En el crepúsculo. Text de Joseph von Eichendorff
Con penas y alegrías,
mano a mano, hemos caminado.
Reposemos ahora de nuestros viajes,
en la tranquila campiña.
A nuestro alrededor se inclinan los valles,
ya la brisa se ensombrece.
Sólo dos alondras alzan todavía el vuelo
soñando de nuevo en el oloroso aire.
Acércate y déjalas trinar,
pronto será hora de dormir,
para que no podamos perdernos
en esta soledad.
Oh, inmensa y dulce paz,
tan profunda en el crepúsculo,
qué fatigados estamos por haber caminado.
¿Será esta, entonces, la muerte?
Pere Casaldàliga
Al final del camí em diran:
Has viscut? Has estimat?
I jo, sense dir res,
Obriré el meu cor ple de noms.
Hem començat amb aquesta imatge:
Hem acabat amb aquestes paraules:
Més COMPLETES!
Cuando todo esto acabe… on aniré?
vertigen i por i incertesa, ara i aquí remoguda, caminant, avançant.
Els cinc dits d’una ma, junts poden construïr moltes coses boniques.
m’escolto per escoltar-te.
El meu vaixell. Roberto Innocenti. Editorial Kalandraka. Barcelona.
“Heus aquí el meu vaixell.
S’està enfonsant.
Hem navegat per tot el món, tots dos junts.
Diuen que el capità no abandona mai el seu vaixell.
Però en aquest viatge no l’acompanyaré.
Aquest cop no.
Aquesta és la història del meu vaixell.”
– El vaixell es diu Clementine. En l’edició original en anglès “My Clementine”.
Imatge compartida: hem fet safareig del què ens passa per dintre…
SanJosex-Futur incert
Davant d’un futur incert
Amb molt per descobrir
No vull decidir
I perdre aquest moment.
Just abans de començar
La boira es pot palpar
Jo vull perdre el fil
En un full de somni
Ja no em va la realitat
La llum m’és a desgrat
Les cares de la gent
En un mar de dubtes
Jo ja no vull pensar
Jo ja no vull lluitar
Vull fondre’m amb al llit
I escoltar la pluja
On és la llibertat
De no voler escollir?
Jo em vull quedar aquí
I viure com abans
Al marge d’un camí
Veient com passa el temps
Jo ara vull estar
Arran de terra
Ja no em va la realitat
La llum m’és a desgrat
Les cares de la gent
En un mar de dubtes
Jo ja no vull pensar
Jo ja no vull lluitar
Vull fondre’m amb al llit
I escoltar la pluja.
El dibujo del tapiz
Recordé el cuento de Henry James, “El dibujo del tapiz”: la historia de un hombre de letras que ha publicado muchas novelas y que oye con alguna perplejidad que uno de sus lectores no había notado que todas eran variaciones de un mismo tema y que un solo dibujo las recorría, como el dibujo de un tapiz oriental. Si no me engaño: el novelista muere, sin haber declarado el secreto, y la historia concluye de una manera muy delicada, dejándonos con el lector que, nos dan a entender, se consagrará a descubrir ese reiterado dibujo, que está oculto en muchos volúmenes.
ARTHUR MACHEN,
The London Aventure (1924)
Paraules de tancament de la sessió
Viure!
Persones amigues.
Compartir.
Ho dic dolçament però no ho callo!
Estem compartint
A la chita callando.
El miedo global
Los que trabajan tienen miedo de perder el trabajo.
Los que no trabajan tienen miedo de no encontrar nunca trabajo.
Quien no tiene miedo al hambre, tiene miedo a la comida.
Los automovilistas tienen miedo de caminar y los peatones tienen miedo de ser atropellados.
La democracia tiene miedo a los militares, los militares tienen miedo a la falta de armas, las armas tienen miedo a la falta de guerras.
Es el tiempo del miedo.
Miedo de la mujer a la violencia del hombre y miedo del hombre a la mujer sin miedo.
Miedo a los ladrones, miedo a la policía.
Miedo a la puerta sin cerradura, al tiempo sin relojes, al niño sin televisión, miedo a la noche sin pastillas para dormir y miedo al día sin pastillas para despertar.
Miedo a la multitud, miedo a la soledad, miedo a la que fue y a lo que puede ser, miedo a morir, miedo a vivir.
Eduardro Galeano, Patas para arriba. La escuela del mundo al revés.
Agraïments
“Agraïda per l’espai, tenir un lloc on trobar-se amb gent amb qui compartir la vivència.”
“Molt agraïda de tenir un lloc per pensar.”
“Content de poder tornar a aquest espai que m’ajuda a trobar serenor.”
“Il·lusió de veure’ns, un lloc que em permet posar consciència dels diferents estats pel que va passant durant aquest confinament.”
“Veure el mosaic que em mostra la pantalla és com un desplegable dels meus sentiments, vivències…”
“Poder emocionar-me amb els altres i pensar on estic, com estic…”
La Porta
Com l’últim raig de sol
tinc el somriure desenfocat
i la tendresa se m’esquerda.
Tant de temps tancada,
quan l’obro
la porta de casa grinyola.
No és pas oli el que li fa falta
ans costum de saludar-me.
Tocada per un àrid vent,
avui
l’olivera del meu jardí
ha perdut el vell cimal.
Malferida tremola l’austera
proximitat de la mort.
Com un rectangle
de llum vaporosa,
callo.
Tot sol callo
mentre el meu silenci,
ple de plugim,
crepita amb ulls de comiat.
Joan Fortuny, El silenci de les mans
L’ombra de l’atzavara (Pere Calders)
Es va asseure davant del tocador i es contemplà en el mirall. No hi podia fer més: es considerava atractiva; l’estrany era que el seu marit no se n’adonés sovint. El nou pentinat l’afavoria i el tint del cabell ressaltava el color de la seva pell, el qual -sense deixar-se dur per la passió- era indiscutiblement clar. Un somni d’antigues primaveres va elevar-la per damunt del present i començà a pintar-se els llavis, es dibuixà el contorn de les celles i s’enfosquí els ulls, les comissures dels quals es va allargar amb un llapis cosmètic. Enduta per una aura, cavalcant una boira, es va canviar el vestit i es posà el millor que tenia. El mirall li retornà tot de mirades aprovadores i la dona, íntimament satisfeta, se’n va anar cap al menjador, segura de rematar la peça…
Extret de: L’ombra de l’atzavara (II). Edicions 62, 1980
