NARRATIBES PER COMPARTIR-NOS. Llegenda japonesa

NARRATIBES PER COMPARTIR-NOS. Llegenda japonesa

El dia 2 de juny de 1991 José Luis Sampedro ocupava la cadira F de la Real Academia de la Lengua Española amb el seu heterodox discurs d’ingrés, “Desde la frontera” que tenia molt a veure amb el tema de la seva obra “La vieja sirena”, publicada aquell mateix any, i considerada un cant a la vida, l’amor i la tolerància.

Vaig tenir la sort de conèixer i compartir vincles amistosos amb el José Luis a través d’una amiga de Lleida, la Montse Noria, professora que havia estat també meva quan vaig cursar l’especialitat de mestre d’Educació Infantil a l’Escola de Mestres de la ciutat on vaig criar-me.

Amb ell vam poder compartir converses sobre la vida, la malaltia, la mort, l’amor plural, la cura del planeta, la cura de la societat i dels grups humans i la cura personal.

En el moment històric en el que a Espanya i Catalunya floreix el moviment 15M (2011), el José Luis tenia 94 anys i va ser un dels molts intel·lectuals que varen posar fonaments ferms a la emergència sociopolítica que ara podem valorar en què ha estat transformadora, o no.

Al Consell de la Revista Infància de l’Associació de Mestres “Rosa Sensat” ens vam quedar amb les ganes de publicar un escrit seu, que li demanàvem insistentment, sobre l’educació del Sentit Comú que ell practicava des de la seva quotidianitat de pare, avi, amic, economista, professor, escriptor i ciutadà impulsor de les tres màximes de la revolució francesa: llibertat, igualtat i fraternitat (aquesta darrera, deia, poc practicada i present en la societat que ell vivia).

Al 1999 sembla que estic prou preparat per presentar i defensar una tesi doctoral al Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el títol “Plans de formació permanent del professorat no universitari: una proposta d’avaluació” i en el moment de dissenyar aquella presentació, que em permetrà entrar a una altra acadèmica, recorro al text amb el que el meu mestre i amic va tancar el seu discurs d’ingrés a la RAE, i ara us ho comparteixo per poder escampar-lo. Es tracta d’una breu llegenda japonesa i diu així:

En un antic monestir el monjo jardiner portava diverses setmanes preocupat. Hi havia anunciat la seva visita l’abat d’un altre cenobi el jardí del qual era reputadíssim, i importava no desmerèixer davant els seus ulls. Per això el monjo venia perfeccionant el petit microcosmos del seu jardí, repassant les ones de sorra finíssima que representaven l’oceà, tallant el boix delimitador, aclarint la molsa i els líquens que envellien la roca central, símbol de la muntanya sustentadora del cel. La vesprada de l’anunciada visita el seu propi abat va acudir a felicitar-lo, però el monjo se sentia inquiet davant el seu jardí: alguna cosa faltava.

Tot d’una va tenir una inspiració. Es va acostar al cirerer que destacava entre els arbustos i sacsejant amb cura va aconseguir desprendre d’una branca la primera fulla de la tardor. La fulla va oscil·lar a poc a poc en la seva caiguda i va esdevenir una taca groguenca sobre la verdor impol·lut de la gespa. El monjo va somriure: el jardí perfecte quedava completat amb la imperfecció. Ara sí representava el cosmos.

Comments

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.