Antaviana és una paraula màgica que s’inventa un nen per fugir de l’avorriment dels deures escolars en un conte infantil que Pere Calders va publicar a Cavall Fort. Donà títol a una obra de teatre musical de la companyia Dagoll Dagom basada en textos del mateix Calders amb música i cançons de Jaume Sisa que va estrenar el 27 de setembre de 1978 a la Sala Villarroel de Barcelona. Poc temps després la vam poder veure al teatre/sala d’actes de l’Escola de Mestres de Lleida situada al Camp de Mart de la ciutat de la boira.
Paraula màgica en l’àmbit de la narrativa, del teatre i el quotidià de moltes dones i homes de la meva generació i de les posteriors fins als nostres dies. Pere Calders va guanyar-se un lloc al temple de l’escriptura màgica que juga amb les paraules amb humor, amor i intel·ligència. La semblança física del Calders paga la pena com a personatge de la seva pròpia narrativa. Com si ell hagués sortit d’un dels seus propis contes.
I els CONTES van ser una suculenta especialitat del Pere Calders. Narrativa breu per xics i grans i per totes les edats a un temps. Breus com els que avui hem rescatat i que hem seleccionat per les seves profundes relacions temàtiques amb l’autoconeixement, la humanitat i els vincles. Ingredients que coem al BES en quasi cada àpat.
I per acabar aquesta entrada un fet poc conegut: al 1998, un grup d’escriptors que incloïa Josep M. Lladó, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver i Isidor Cònsul, van demanar la inclusió de la paraula antaviana en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Un altre grup d’escriptors (amb Joaquim Molas, Josep M. Espinàs, Quim Monzó i Xavier Bru de Sala) s’hi oposaven per no limitar ni fixar l’abast de la paraula. I al capdavall no s’hi inclogué. Pot ser la màgia no és pròpia de tothom que escriu i que llegeix. Nosaltres sí la volem per cada dia.
CONTES BREUS de Pere Calders
NOTA BIOGRÀFICA
Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans-d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.
QÜESTIONS DE TRÀMIT
Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas.
BALANÇ
Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.
PASSOS COMPTATS
Des del revolt, vaig preguntar on començava aquell camí, i uns caçadors m’explicaren que just on es retallava la silueta del salze damunt l’horitzó. Vaig caminar fins a escorxar-me els peus i, en arribar al salze, un home clavat a terra em digué que allò no era cap començament, sinó un dels finals. En descobrir la meva mirada d’estupor —i qui sap si d’espant—, l’home clavat a terra em recomanà que no fes escarafalls i que em busqués un sot arrecerat i a mida abans no es pongués el sol. «Després», afegí, «tot són presses».
OBCECACIÓ
Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.
LLIGANT CAPS
La present és una d’aquelles històries que comencen en un cafè i no se sap com acaben. Al taulell, o al voltant d’una taula, un client explica als amics:
—Es diu que els ulls són un dispositiu per veure com és allò que ens volta i com són els altres. Però i per mirar a dins d’un mateix? En aquest sentit, som cecs. O bé passa que tot el que veiem a fora és, en realitat, el que portem a dins? Aleshores, no ens hauria d’estranyar que hi hagin tantes desgràcies. D’una manera o altra (i tirant llarg!) només veiem la meitat del que hi ha, o sigui que dos ulls o són massa o són poc, però mai la mida justa. És un motiu poderós per a afirmar que no és que la naturalesa sigui sàvia, sinó que sap una colla de coses de memòria i les repeteix com un lloro.
L’EXPRÉS
Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.
COPYRIGHT
Algú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets ni si he estat un bon o un mal negoci.
LA FI DEL CAP
De fet, entre el meu cap i el meu cos havia existit un divorci des del principi. El cos denotava una vocació per a conservar la petitesa i especular-hi, fent que tots els moviments tendissin amb una mena d’avidesa cap a l’arrauliment. El cap, no. El cap era gros, audaç, i pensava coses realment engrescadores.
Un dia, trobant-me al llit amb una estimada meva, vaig sentir que el cap emmalaltia seriosament, mentre el cos mantenia l’equilibri, repartint la salut amb normalitat per tots els llocs que estaven sota la seva vigilància.
—Amiga —vaig dir—, em sembla que el cap se’m morirà. —Ella es va esverar tant que vaig sentir, imperiosa, la necessitat de tranquil·litzar-la—. Mira: no passarà res. Enterrarem el cap dins un barret, i veuràs com la placidesa del món es mantindrà plana, quieta com és del nostre gust. Cap país no alterarà la seva hora oficial, ni cap invasió no serà detinguda. Demà, milers d’ombrel·les s’acararan al poder del sol i cada u podrà dir-hi la seva.
Es va adormir sota la protecció dels meus braços, segura que tot aniria tal com jo li explicava.
VENIM DE LA POLS
Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d’una glorieta.
«Es tracta d’una sorpresa», responien a cada pregunta d’ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se’n diu cristiana sepultura.
DISCRECIÓ
Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.
EL FILL DE VENUS
Es pot declarar un incendi, una guerra o el contingut d’una maleta, però no un amor. A propòsit de l’amor, totes les declaracions són indiscretes, fins i tot aquesta.
EL MIRALL DE L’ÀNIMA
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.
A TORNAJORNALS
Un dels grans enamorats que registra la Història (encara que de moment no ho sembli) fou Lluís XVI, que va perdre el cap per Maria Antonieta. I tingué la sort, enmig de la desgràcia, d’ésser correspost en la mateixa mesura per la seva estimada.
