d’Oriol Genís i Marc Rosich.
Si es fa una cerca a internet del nom d’Andrés Villarrosa, poques traces es poden trobar de la fugaç i rutilant carrera del cantant de varietés. Bé, de fet, no se’n troba cap. Enlloc es recorda el seu lema, “el cantante melódico del trémolo metódico”. Enlloc es troba documentat el seu pas pels envelats més tronats del país. Ni tampoc ha quedat registrada la fita que va ser el zenit de la seva carrera: els quinze gloriosos dies en què es va mimetitzar amb la pintoresca fauna de la Bodega Bohemia.
Així de fugaç va ser l’estrella. Però això no treu que, per als pocs que la van veure passar, la seva estela fos rutilant. Alguns diran que la seva figura va passar sense pena ni glòria perquè la Barcelona d’aparador dels 90 no era el millor escenari per a la nostàlgia. D’altres pensaran que ni en les circumstàncies més favorables el seu art hauria pogut triomfar. Però, sigui com sigui, Andrés Villarrosa encara viu entre nosaltres i es resisteix a l’oblit.
Ara que han passat més de vint anys, Andrés Villarrosa ha acabat anònimament confinat entre les quatre parets blanques d’una cambra moblada anodinament per Ikea. Però abans de desaparèixer, esborrat definitivament de la memòria, Andrés Villarrosa vol fer el seu cant de cigne particular. Ha tret el perruquí del calaix i les jaquetes llampants de l’armari, perquè tornin a veure la llum del dia. I també ha desempolsat les cintes de cassette dels instrumentals de playback que el van acompanyar a les seves actuacions aparentment més memorables. D’aquesta manera, el respectable podrà tornar a sentir les cançons emblema que mai no el van fer famós, títols oblidables com Hermano, La canción del guau guau, Vaya chófer o Mambo Caracoles, que avui en la veu cada cop més tremolosa de l’artista per fi es tornaran… inoblidables.
